L'èxit de la Casa Gran

Artur Mas serà el cent vint-i-novè President de la Generalitat de Catalunya. Al meu entendre, ho ha aconseguit almenys gràcies a dos actius importants: en primer lloc, per l’elaboració d’una encertada estratègia dos anys abans de la celebració de les eleccions: la proposta de la Casa Gran del Catalanisme; i, en segon lloc, pel disseny d’una campanya electoral perfectament mil•limetrada, que ha estat prudent i encertada i que ha sabut vendre la idea que ara és el moment d’una Catalunya millor. La confluència exitosa d’aquests dos factors ha permès que la federació nacionalista obtingués una àmplia majoria per poder governar.


La Casa Gran del Catalanisme és una estratègia proposada per Artur Mas l’any 2007. Aquest projecte va néixer de la idea que calia una reformulació del catalanisme. En la conferència El catalanisme, energia i esperança per a un futur millor, pronunciada per ell el 20-N d’aquell any, el líder nacionalista proclamava el següent: “(...) vull fer una invitació a la societat catalana, i sobretot a aquelles persones que comparteixen la inquietud i la voluntat de construir la nació catalana, a repensar, actualitzar, posar al dia i per tant en bona mesura a refundar el catalanisme com a font d’energia i pont d’esperança per a una Catalunya millor. Com tota invitació, aquesta també té un caràcter obert i integrador, i no pas tancat i excloent”. La idea era clara: propiciar un debat sobre el futur del catalanisme i del dret a decidir amb persones de sensibilitats ideològiques i nacionals diverses. I tanmateix, la renovació del catalanisme passava, d’entrada, per adaptar-lo al procés de globalització, assumir la continuïtat a l’Estat del benestar, integrar-hi les polítiques de sostenibilitat, gestionar la diversitat cultural i identitària i impulsar el dret a decidir com una forma de regeneració democràtica. Des de la perspectiva de la renovació d’idees, la Fundació CatDem va rebre l’encàrrec d’integrar professionals i intel•lectuals en aquest debat, sense reclamar-los una filiació política concreta (a l’estil dels think thanks anglosaxons). Com es va constatar en la jornada del 13 de març d’enguany, en el marc de la qual es van presentar les conclusions del treball de les diverses comissions convocades per la Fundació CatDem, l’objectiu era sotragar el catalanisme clàssic amb propostes noves per poder satisfer els reptes de la Catalunya del segle XXI. Les conseqüències positives d’haver optat pel debat obert, fora del partit, va resumir-les molt bé Manuel Cuyàs en l’article CiU i els intel•lectuals: “Les forces polítiques han de comptar amb un coixí de pensadors. Fins i tot en aquest aspecte CDC porta avantatge al PSC, gràcies a la recapta de gent de lletra i estudi que ha fet a través de la Casa Gran i que han tingut un paper en la renovació del partit” (Avui, 30/10/10).

El canvi ha estat la principal idea de la campanya electoral de Mas. A diferència de la l’any 2006 (trufada d’errors i d’excentricitats que no van ser compresos per l’electorat i només dirigida als militants del partit), la campanya del 2010 ha estat plàcida i sense estridències. Això ha contribuït a consolidar l’obertura impulsada per la Casa Gran. Per contra dels efectes negatius de la pèssima campanya dissenyada per a José Montilla, la campanya convergent ha permès que el candidat esdevingués més pròxim, que emocionés amb les idees que exposava i donés la sensació de ser realment un líder. Amb un estil semblant a l’emprat per Barack Obama, Mas ha aconseguit confegir un relat creïble que ha ampliat l’àrea d’influència de la federació. Vistos els resultats obtinguts, és clar que la decisió d’aplegar sensibilitats diverses al voltant d’una il•lusió, d’un nou catalanisme i del dret de decidir, era una bona aposta. CiU ha ampliat la base electoral amb nous vots que només els arriben en dipòsit i no pas per adhesió. Entre aquests nous votants hi ha antics abstencionistes, socialistes desencantats i partidaris de la independència que no han optat per cap dels partits que la defensen obertament. En fi, que la tipologia dels més d’un milió de votants de CiU demostra que la casa és gran i plural.

Més d’hora que tard caldrà gestionar aquest èxit. Sens dubte, aquest serà el gran repte del pròxims anys, perquè el risc de decepcionar a l’electorat és molt elevat. CiU s’equivocarà si governa amb estil pujolià (perquè la realitat política actual no és la mateixa) i errarà el tret si no és capaç de satisfer les esperances que part dels catalans han posat en el seu vot. Per ara, sembla ser que el futur president ha captat el missatge i proclama en veu alta que CiU només és fedetari dels vots dipositats per construir la Catalunya millor que ell reclamava. “Ara toca responsabilitat, humilitat i esperança” —ha dit. Quan comenci el seu mandat, ja és veurà si és veritat, més enllà de tirar endavant les primeres propostes: aprimar l’administració, suprimir l’impost de successions, renegociar el deute de la Generalitat, refer i acabar el Quart Cinturó, eliminar els 80 km/ h. Però si l’acció del nou govern no recull la l’esperit del 10-J , aquell Som una nació. Nosaltres decidim, CiU s’errarà. En el debat Catalunya/Espanya no es pot tornar al passat, perquè fins i tot seria una traïció a la Casa Gran.

Però aquesta és una via que no pot assumir CiU en solitari. Al nou Parlament hi ha almenys 76 diputats sobiranistes que poden compartir la necessitat d’una Catalunya millor. Així doncs, és fonamental que durant aquesta legislatura CiU sàpiga crear sinergies amb tots aquells partits que vulguin fer avançar el país cap a la sobirania fiscal i nacional. Si CiU volia edificar una Casa Gran del Catalanisme, ho ha aconseguit. Ara cal evitar que s’hi facin esquerdes.

Article publicat al diari Ara, 2.12.2010