dimarts, 4 de gener de 2011

President Mas, el constructor

El discurs de presa de possessió d’Artur Mas com a nou president de la Generalitat de Catalunya serà recordat, sobretot, pel to. Al contrari del que moltes persones podien imaginar, Mas va utilitzar un estil personal i fins i tot intimista, que defugia la formalitat, l’èpica i la institucionalitat promulgades als manuals més tradicionalistes que serveixen de guia per a aquestes celebracions solemnes. Personalment, crec que la forma, la imatge i el contingut escollits van ser el resultat d’un nou estil que Mas ha adquirit a l’oposició i d’una nova manera de fer política que, si no erro, condicionarà la legislatura. Tal com ja va mostrar durant la campanya electoral, Mas va impregnar el parlament de presa de possessió d’humilitat, de confiança i de complicitat cap a tots aquells que poden contribuir a fer avançar el país. Va reflectir el seu convenciment que només amb l’esforç i la feina ben feta, Catalunya podrà satisfer les seves esperances. El parlament del 129è president de la Generalitat també serà recordat per la forma de prometre el càrrec: “Prometo plena fidelitat al poble de Catalunya” –va deixar anar–, que lliga amb una altra afirmació contundent: “Em sento constructor de la nació catalana”. La fórmula triada per comprometre’s amb el país és una clara apel·lació a la necessitat de crear un nou sentit de país. Una nova manera d’entendre’l.
 
Després de les paraules, els fets. Arriba l’hora de concretar. Calia saber si el Govern dels millors es faria realitat, perquè calia posar-se a treballar de pressa per sortir de la crisi, negociar un nou pacte fiscal, impulsar el dret de decidir i, a la fi, crear el sentit de país de què parlava abans. Mas havia anunciat que volia formar el govern dels millors sense que tots ells haguessin de ser militants dels partits de la Federació. Aquest era, a més, el sentit de la Casa Gran del Catalanisme, impulsada per la Fundació CatDem. Un cop confirmats tots els noms, no és agosarat afirmar que Mas ha aconseguit el que s’havia proposat: el nou govern compta amb tres independents (Pilar Fernández Bozal, Boi Ruiz i Francesc Xavier Mena) i un ex militant socialista (Ferran Mascarell); cinc són afiliats a CDC (Irene Rigau, Andreu Mas-Collell, Felip Puig, Josep Lluís Cleries i Lluís Recoder) i dos són membres d’Unió (Joana Ortega i Josep Maria Pelegrí). Per tant, Mas ja ha dissenyat la primera línia de l’equip que l’acompanyarà en l’esforç per salvar els obstacles i en la recerca de la il•lusió que ajudi a sortir de la crisi agònica que viu el nostre país. Per tant, aquest ‘dream team’ haurà de treballar de valent, que és el que reclama el nou president, sense gaires compensacions i amb un recursos limitats.

Posar-se al servei al país té un significat especial per als independents que han acceptat entrar al govern. També ho és en el cas de Ferran Mascarell. Atès que vivim en un país en què la política s’ha tornat excessivament partidista i sectària perquè sovint no es fa política en majúscules (aquella que pretén la transformació) sinó que s’actua tàcticament, cal reconèixer el mèrit de les persones que fan el pas. És important per al país. Probablement, hi ha molts factors que expliquen el que ha passat aquests dies, però estic convençuda que el relat positiu i institucional que ha sabut confeccionar de tot plegat el nucli intel·lectual més proper a Artur Mas per aconseguir difondre la sensació que entrem en una nova etapa política i que el nou president en serà el conductor. En fi, Mas, el constructor, ha aconseguit posar els fonaments d’una casa prou plural. Ara cal veure com comencen a pujar les parets, perquè el pluralisme és una experiència pràcticament desconeguda a casa nostra.

Article publicat a Eldebat.cat, 29.12.2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada