dilluns, 17 d’octubre del 2011
dilluns, 10 d’octubre del 2011
divendres, 7 d’octubre del 2011
Nou cicle de l'independentisme
Sembla que s’ha obert un nou cicle polític que determinarà les relacions entre els grups presents al Parlament de Catalunya. De la mateixa manera, tot sembla indicar que també es pot obrir un nou cicle polític en el món independentista. L’elecció de la nova executiva d’ERC encapçalada per Oriol Junqueras i el canvi de rumb que aquesta nova direcció ha imposat pot contribuir a redreçar un espai esmicolat en excés. Si aquest gir es confirma realment, ho celebraré!
ERC té la clau per bastir nous acords i futures majories al Parlament de Catalunya. De fet, ja la va tenir durant el debat d’investidura i en el d’aprovació dels pressupostos del 2011. Malauradament, però, va desaprofitar l’oportunitat. Sembla que els temps estan canviant i que les coses poden ser diferents en un futur no gaire llunyà. No donaré gaires voltes a aquesta qüestió perquè altres opinadors ja l’han abordada. Tanmateix, vull dir-los que estic convençuda que els grans reptes nacionals del nostre país només podran avançar si es posen d’acord, com a mínim, CiU i ERC. És a dir, només s’avançarà nacionalment si a Catalunya es crea un nou bloc polític que representi la gent que va sortir al carrer el 10-J i els que estan són partidaris del concert econòmic. Un front que s’oposi als embats de la política espanyola i que empenyi cap a la plena sobirania. La primera escenificació es podrà representar durant el debat del pressupost del 2012 i després amb la llei de consultes i la batalla pel pacte fiscal. Serà llavors que es podrà veure fins a quin punt són reals les potencials aliances.
ERC té un altre repte important. Està cridada a contribuir a posar ordre en l’independentisme. Avui, tret de l’independentisme que milita a CiU, la resta és un poti-poti de sigles. Un desori, vaja. Entre ERC, Reagrupament i Solidaritat encara hi ha massa ferides obertes i les lluites caïnites han fet massa mal. Si hi ha algú que cregui que l’independentisme també ha de tenir una casa gran, seria convenient que es destriï el gra de la palla i que l’independentisme esdevingui un projecte seriós, plural i obert a totes aquelles persones que pensen i creuen en el país. Tan sols si s’aconsegueix de bastir sinèrgies entre els partits es podrà assolir una més gran representació parlamentària i també s’assoliran pactes amb la majoria. Cal actuar amb ganes de governar. Això implica, sense cap mena de dubte, deixar enrere el freakisme purista que impera en els subgrups endogàmics i allunyar-se d’aquells que ja fan aigües en el Parlament de Catalunya.
A Junqueras i companyia se’l demana responsabilitat i que facin bé la feina. Potser és massa. De moment, han estat capaços de generar il•lusió i noves expectatives en el món independentista i també en l’entorn de CDC. Però encara queda molt camí per recórrer i només ells poden demostrar que són capaços de deixar enrere els errors comesos per consolidar la nova ERC.
ERC té la clau per bastir nous acords i futures majories al Parlament de Catalunya. De fet, ja la va tenir durant el debat d’investidura i en el d’aprovació dels pressupostos del 2011. Malauradament, però, va desaprofitar l’oportunitat. Sembla que els temps estan canviant i que les coses poden ser diferents en un futur no gaire llunyà. No donaré gaires voltes a aquesta qüestió perquè altres opinadors ja l’han abordada. Tanmateix, vull dir-los que estic convençuda que els grans reptes nacionals del nostre país només podran avançar si es posen d’acord, com a mínim, CiU i ERC. És a dir, només s’avançarà nacionalment si a Catalunya es crea un nou bloc polític que representi la gent que va sortir al carrer el 10-J i els que estan són partidaris del concert econòmic. Un front que s’oposi als embats de la política espanyola i que empenyi cap a la plena sobirania. La primera escenificació es podrà representar durant el debat del pressupost del 2012 i després amb la llei de consultes i la batalla pel pacte fiscal. Serà llavors que es podrà veure fins a quin punt són reals les potencials aliances.
ERC té un altre repte important. Està cridada a contribuir a posar ordre en l’independentisme. Avui, tret de l’independentisme que milita a CiU, la resta és un poti-poti de sigles. Un desori, vaja. Entre ERC, Reagrupament i Solidaritat encara hi ha massa ferides obertes i les lluites caïnites han fet massa mal. Si hi ha algú que cregui que l’independentisme també ha de tenir una casa gran, seria convenient que es destriï el gra de la palla i que l’independentisme esdevingui un projecte seriós, plural i obert a totes aquelles persones que pensen i creuen en el país. Tan sols si s’aconsegueix de bastir sinèrgies entre els partits es podrà assolir una més gran representació parlamentària i també s’assoliran pactes amb la majoria. Cal actuar amb ganes de governar. Això implica, sense cap mena de dubte, deixar enrere el freakisme purista que impera en els subgrups endogàmics i allunyar-se d’aquells que ja fan aigües en el Parlament de Catalunya.
A Junqueras i companyia se’l demana responsabilitat i que facin bé la feina. Potser és massa. De moment, han estat capaços de generar il•lusió i noves expectatives en el món independentista i també en l’entorn de CDC. Però encara queda molt camí per recórrer i només ells poden demostrar que són capaços de deixar enrere els errors comesos per consolidar la nova ERC.
Article publicat a Elsingulardigital.cat, 07.10.2011
dilluns, 3 d’octubre del 2011
dilluns, 19 de setembre del 2011
Burques a Catalunya
Ahir va tornar a saltar la notícia. El Govern, per mitjà del departament d’Interior, està preparant una nova llei que prohibirà l’ús del burca i el niqab en els espais públics. Encara més. A diferència del que establien amb anterioritat les normatives impulsades per alguns governs locals, la iniciativa del conseller Felip Puig podria incloure, també, la prohibició d’utilitzar aquesta vestimenta al carrer. El pretext és clar: la seguretat. Tanmateix, per a mi la qüestió no és aquesta. Com a dona no puc avantposar el debat de la seguretat al de la llibertat personal. Tal com ja vaig publicar el 30 de juny de 2010 en l’article 'Prohibir el burca i el niqab' se’m fa difícil d’entendre que algú com jo hagi de viure amagada rere la reixeta d’un burca o que hagi de mirar el món enquadrada per la petita obertura que permet el niqab.
Per a una servidora és ben senzill i clar. Estic en contra del burca perquè defenso la llibertat. Defenso el dret de les dones a no viure condicionades per aquest símbol. Dins d’una presó de tela. Per això, no comprenc que hi hagi dones que estiguin en contra de la prohibició amb arguments suposadament llibertaris i perquè, diuen, si no deixem que les dones portin burca les confinarem a casa, cosa que encara seria pitjor. Hi ha qui va més enllà i argumenta que són les dones les que trien vestir amb burca. Estem convençudes que hi ha moltes dones que utilitzen el burca perquè els agrada vestir així? Hi ha cap estudi que demostri que les dones de Kabul triarien —si tinguessin realment el dret de fer-ho— vestir amb burca abans que poder anar senzillament amb un mocador o amb el cap destapat? Algú ha fet la llista de drets que aquestes dones tenen vulnerats? Tot plegat em sembla surrealista perquè avui ja és evident que el burca només respon als desitjos dels radicals islamistes que discriminen les dones, les menystenen i les sotmeten, entre d’altres maneres de fer-ho, per la via de fer-les desaparèixer sota un vestit.
Ara bé, algú dirà que a Catalunya la utilització del burca i del niqab és minoritari i, per tant, que no és el moment d’encetar un debat com aquest, ni de promoure una normativa que en prohibeixi l’ús. Potser sí. Potser és cert que la iniciativa és excessivament precoç. Tanmateix, em temo que com a país ens convé fugir del bonisme falsament progressista que gira el cap i no entoma el que realment significa la implantació del burca. A més, el costum d’usar-lo no té res a veure amb la majoria de les cultures tradicionals dels nouvinguts a casa nostra. Ja ho he dit, només els radicals totalitaris n’exigeixen l’ús. En altres països aquest debat ja ha tingut lloc i les autoritats han hagut d’afrontar la problemàtica d’una manera o d’una altra. Nosaltres farem bé si no ens adormim i ho enfoquem des de la perspectiva de la defensa de la llibertat.
Per a una servidora és ben senzill i clar. Estic en contra del burca perquè defenso la llibertat. Defenso el dret de les dones a no viure condicionades per aquest símbol. Dins d’una presó de tela. Per això, no comprenc que hi hagi dones que estiguin en contra de la prohibició amb arguments suposadament llibertaris i perquè, diuen, si no deixem que les dones portin burca les confinarem a casa, cosa que encara seria pitjor. Hi ha qui va més enllà i argumenta que són les dones les que trien vestir amb burca. Estem convençudes que hi ha moltes dones que utilitzen el burca perquè els agrada vestir així? Hi ha cap estudi que demostri que les dones de Kabul triarien —si tinguessin realment el dret de fer-ho— vestir amb burca abans que poder anar senzillament amb un mocador o amb el cap destapat? Algú ha fet la llista de drets que aquestes dones tenen vulnerats? Tot plegat em sembla surrealista perquè avui ja és evident que el burca només respon als desitjos dels radicals islamistes que discriminen les dones, les menystenen i les sotmeten, entre d’altres maneres de fer-ho, per la via de fer-les desaparèixer sota un vestit.
Ara bé, algú dirà que a Catalunya la utilització del burca i del niqab és minoritari i, per tant, que no és el moment d’encetar un debat com aquest, ni de promoure una normativa que en prohibeixi l’ús. Potser sí. Potser és cert que la iniciativa és excessivament precoç. Tanmateix, em temo que com a país ens convé fugir del bonisme falsament progressista que gira el cap i no entoma el que realment significa la implantació del burca. A més, el costum d’usar-lo no té res a veure amb la majoria de les cultures tradicionals dels nouvinguts a casa nostra. Ja ho he dit, només els radicals totalitaris n’exigeixen l’ús. En altres països aquest debat ja ha tingut lloc i les autoritats han hagut d’afrontar la problemàtica d’una manera o d’una altra. Nosaltres farem bé si no ens adormim i ho enfoquem des de la perspectiva de la defensa de la llibertat.
Article publicat al Elsingulardigital.cat, 16.09.2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)