ERC, després de la desfeta i abans del Consell Nacional

Els resultats d’ERC a les darreres eleccions han estat dolents. Ho han estat tant, que han provocat un daltabaix en el si de la formació republicana. Ni els republicans ni les enquestes més pessimistes no preveien la intensitat d’una desfeta que els ha fet perdre onze diputats. Ja hi ha hagut algunes conseqüències: Ernest Benach ha deixat l’acta de diputat, Joan Puigcercós ha posat el càrrec a disposició del Consell Nacional que se celebrarà demà mateix i, finalment, i potser ja era de preveure, Josep-Lluís Carod-Rovira ha engegat el ventilador contra els seus companys de partit i de militància. Tot fa pensar, però, que aquestes no seran les úniques conseqüències i, per tant, que els independentistes d’ERC encara hauran de caminar pel pedregar. I és que el seu problema no es resoldrà exclusivament per la via de ratificar o no el seu president, sinó que caldrà que es plantegin una reflexió molt profunda sobre l’estratègia de futur que han de seguir. Aquest és el moll de l’os que els seus votants (i els no votants) necessiten saber per comprendre cap a on van.

 

Al meu entendre, en els darrers anys l’estratègia d’ERC ha passat per, com a mínim, tres etapes diferents. Durant els primers anys del 2000, els republicans van apostar per esdevenir un partit de govern. El convenciment que fins i tot podien ocupar una part de l’espai sobiranista i independentista de CiU els va portar a fer un discurs basat en el país i prou centrat ideològicament fins al punt que aquesta fou la clau del gran èxit en les eleccions del 2003. Així doncs, el missatge de Carod-Rovira afirmant que Esquerra Republicana “sempre ha estat més a prop de la gent perquè som com vosaltres” va quallar en molts votants i va fer que ERC aconseguís vint-i-tres escons al Parlament de Catalunya. L’èxit va convertir-los en el partit que tenia la clau del govern català.

 

La decisió de propiciar la formació del primer tripartit amb el PSC i ICV-EUiA va obrir, crec jo, la segona etapa. Els arguments per justificar la coalició eren diferents als davants, que el partit brandava l’equidistància com a identitat del partit, ara els independentistes s’atorgaven la missió de sobiranitzar al seu soci majoritari, el PSC. Aquesta teoria s’ha mantingut durant set anys, tot i que els dos governs tripartits han estat ben diferents. El primer, presidit per Pasqual Maragall, era fàcil de vendre com un govern d’esquerres i catalanista i per això la majoria dels seguidors republicans van comprendre l’opció que s’havia fet. En canvi, el govern del president José Montilla, que ja no s’autoproclamava “catalanista” i només va definir-se amb l’eufemisme “d’entesa”, no fou tan ben rebut. I és que el PSC de Montilla representava una de les dues ànimes del PSC, l’espanyola, i s’ha supeditat més que mai al PSOE. La conseqüència d’aquest fet és clara: els independentistes han desdibuixat part dels arguments que havien estat la base de l’acord amb el PSC i ICV-EUiA.

La darrera etapa d’ERC comença quan decideix reprendre, poc abans de les eleccions, el discurs clarament independentista. Probablement, són molts els factors que afavoreixen aquest nou canvi, però em sembla que el més determinant ha estat l’aparició de noves formacions polítiques que defensen l’independentisme exprés. També hi ha incidit, és clar, la necessitat dels republicans de desmarcar-se dels altres grups del tripartit per recuperar un perfil propi prou desdibuixat. Ja es va veure a la campanya: ERC no es va estar de renegar del tripartit per intentar recuperar aquells vots que l’havien fet gran i determinant el 2003. Roda el món i torna al Born. Tanmateix, els republicans han fet tard i no tan sols no han pogut recuperar els vots perduts entre un tripartit i l’altre, sinó que n’han perdut encara més.

 

Si ERC vol refer-se de la desfeta, d’entrada no hauria d’eternitzar el període de reflexió que ara han obert com qui obre una gasosa agitada. També els convindria no confondre més als electors que encara els són fidels. Les converses secretes amb Reagrupament, si és que han existit; la formació apressada de candidatures independentistes unitàries per a les properes eleccions municipals o els ganivets desenfundats que s’exhibeixen impúdicament no són cap solució. Al contrari. Només crearan més problemes a la formació independentista. ERC, com ja vaig afirmar en el meu darrer article sobre el PSC, necessita sortir de la crisi amb un lideratge fort i amb un discurs polític clar. Només així, i tampoc no és segur, perquè els altres partits també juguen, tornarà a ser el gran partit que representa l’independentisme amb vocació de govern. Se’ls ha girat feina. Molta feina.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 17.12.2010