Groenlàndia i el dia de la responsabilitat

Fa pocs dies que va ser aprovat a Groenlàndia, un territori sota sobirania danesa, un nou estatut. Amb una participació del 72 %, més del 75 % dels votants es van manifestar a favor d'aquest nou estatut, el qual preveu la possibilitat d'exercir el dret a l'autodeterminació, instaura el grenlandès com a única llengua i dota al govern de Nuut, la capital, de més autogovern per decidir sobre qüestions relacionades amb la justícia, la immigració, la policia, el control fronterer, el transport aeri i els recursos naturals. Segurament, aquest reconeixement del dret a l'autodterminació és allò que, vist des d'aquí, crida més l'atenció. El govern danès continuarà controlant, certament, les competències referides a la Constitució, a la nacionalitat, a la defensa i la seguretat i a les polítiques monetària i d'exteriors. El que sí que és rellevant és haver pogut decidir qui ha de tenir el control dels recursos naturals, atès que totes les estimacions indiquen que el subsòl grenlandès és ric en cru. Si això fos així de veritat, el cru que s'obtingués esdevindria una font de riquesa fonamental per assegurar la viabilitat econòmica de l'illa.

D'altra banda, em sembla molt significatiu el nom que va rebre la diada de celebració del referèndum: dia de la responsabilitat. La responsabilitat era, en primer lloc, de tots els votants que havien estat cridats a les urnes i de les forces polítiques que s'havien posicionat a favor del sí o a favor del no. Un 72 % de participació no està gens malament, per contrast, sobretot, al que passa a Europa. En segon lloc, però no menys important, la responsabilitat també és del govern danès –que, esclar, és part interessada en l'assumpte–, perquè ha estat el que ha promogut la proposició de llei que permetrà que entri en vigor l'estatut aprovat. I en tercer lloc, cal parlar de la responsabilitat futura, un cop s'hagi pres la decisió de si Groenlàndia esdevé o no independent el proper 25 de novembre. Si vostès em permeten dir-ho sintèticament: a mi em sembla que aquest procés és un bon exercici de democràcia i de sentit comú.

Convindria que el president Rodríguez Zapatero mirés cap al nord, doncs, i que, aprenent de l'exemple grenlandès, adquirís el sentit de la responsabilitat dels danesos i entengués que les lleis s'aproven per comprir-les. En fi, que un estatut com el català, que fou majoritàriament aprovat en referèndum, també hauria de poder ser desplegat segons les lleis de la democràcia i el bon govern. Quanta feina encara ens queda per fer, oi?

Per què voten menys els catalans?

A part de l'abstenció estructural i la que es produeix per part de persones que estan en contra del sistema de partits polítics i la política en general, a Catalunya hi ha una abstenció diferencial que es produeix a conseqüència de la desafecció, el desencís i el cansament que ha causat la negociació de l’Estatut a Catalunya i la manca d’entesa i solucions amb l’Estat. I, al mateix temps, per la manca de lideratges engrescadors, reals i capaços d’encapçalar un projecte de país que mobilitzi la ciutadania.

Opinió publicada al diari electrònic El Debat en el marc d'un article de la redacció, 18.06.2009

La magnífica T1 i Zapatero el prometedor

La T1 es va inaugurar abans-d’ahir amb bombo i platerets perquè era una infraestructura llargament reivindicada i, també, esperada. La inauguració es va fer amb un acte més aviat modest i auster, plegat d’autoritats, excessivament bilingüe tenint en compte que la terminal és a Barcelona, i força espanyol, atès que el president Montilla semblava més aviat un simple convidat en una tarima des de la qual el president José Luis Rodríguez Zapatero i el ministre José Blanco eren les estrelles principals. És probable que el tipus d’acte ja sigui el primer senyal de l’orientació centralista del pla d’infraestructures. La voluntat de fer preponderant l’Estat per sobre de les comunitats autònomes posa de manifest que l’encaix dels diferents territoris en la gestió de les infraestructures territorialitzades no està ben resolt.

Però tornem a la inauguració. Tot el que hem pogut veure i escoltar amb relació a la nova terminal indica que és una infraestructura fantàstica: bonica, moderna, lluminosa, mediterrània, funcional, capdavantera i tecnològicament molt ben preparada -les primeres maletes que van aterrar només van trigar 12 minuts a arribar a mans dels seus propietaris. És, en fi, una infraestructura del segle XXI per a un país, Catalunya, que vol ser el centre del corredor Mediterrani i que vol estar, també, ben connectat amb tot el món. Però perquè sigui plenament moderna, la nova terminal necessita altres infraestructures col·laterals, com ara el metro i el tren, atès que només així es facilitarà l’arribada dels passatgers per a la sortida de l’avió o bé per traslladar-se a la ciutat. I tanmateix, des d’ara ja sabem que això no serà així fins almenys d’aquí a tres anys. Oi que no sembla del tot sensat tenir un nou espai aeroportuari sense tenir resolts els accessos?

Encara resulta menys assenyat inaugurar la nova terminal sense tenir resolta la qüestió de la gestió de l’aeroport, sobretot si tenim en compte les moltes promeses que el president Zapatero ha fet a Catalunya en aquest sentit. Com vostès saben, Zapatero no té el sa costum de complir-les, almenys de manera més o menys ràpida. Si es descuida la seva mitjana d’endarreriments aviat pot sobrepassar l’any.

El dia de la inauguració, ZP va fer dues noves promeses. La primera és que el “finançament us agradarà tant com la T1”, i la segona que “abans de finals d’any anunciarem el model de gestió”. Vostès em permetran que deixi de banda el tema del finançament, perquè és més que evident que amb només 9.000 milions d’euros a repartir entre totes les comunitats, Catalunya no satisfarà les seves expectatives de cap manera. La segona promesa de ZP era, certament, sobre la gestió. I és així com arribem a la mare dels ous. El model que ZP anunciï serà la prova del cotó sobre el menyspreu que té envers Catalunya. A parer meu, en canvi, Catalunya ha de tenir el dret de decidir sobre qualsevol de les seves infraestructures, les ha de poder gestionar des de la proximitat i ha de poder-hi implicar totes aquelles empreses de la societat civil que hi han apostat des de l’inici. Això significa que la gestió d’aquesta nova terminal, la magnífica T1, no pot ser condicionada pel centralisme ni estar al servei exclusiu de l’Estat. Si és així, ZP s’equivocarà i perdrà una porció més del poc crèdit que li resta. En conclusió, la T1 ha d’esdevenir la punta de llança de la Catalunya del futur i només serà així si Zapatero deixa de ser el fantàstic prometedor de la pel·lícula -paper que ja coneixem bé- i esdevé si més no l’abanderat d’aquella Espanya plural que ens va voler fer creure que era el seu projecte de futur.

El primer vol que va sortir de la T1 a les 6 del matí anava a Madrid. Cap a les 10 en va sortir un altre cap a Singapur. Aquesta és la millor metàfora de què pot ser en un futur la T1. Pot quedar com una infraestructura que miri i estigui controlada per l’Estat o bé que finalment esdevingui un vertader espai de connexió amb el món, decidit i gestionat des de Catalunya. Spanair, la renovada companyia aèria ara a mans catalanes, s’anuncia a la T1 amb un rètol que diu: “Volem apostar per Barcelona”. Servidora espera que la T1 permeti apostar, esclar, per Barcelona però, sobretot, per Catalunya.

Article publicat al diari electrònic El Singular Digital, 18.06.2009

Fotografia de Ricard Bofill

L'abstenció guanya les eleccions

La dada més destacada, i alhora més preocupant, d'aquestes eleccions és la gran abstenció que hi ha hagut. Vostès em diran que ja ens havien alertat d'aquest fet per activa i per passiva, però tinc la sensació que les dades són molt esfereïdores. Anem a pams.

U: les dades de l'abstenció. A la Unió Europea, des del 1979 -data de les primeres eleccions europees- la participació ha disminuït gairebé 20 punts en trenta anys, fins arribar a situar-se en una mitjana del 43 %. A Catalunya, l'abstenció s'ha situat en el 62,46 % i, per tant, ara només ha votat el 37,54 % de la ciutadania que estava cridada a les urnes. L'abstenció guanya les eleccions i castiga, de manera punyent, a tots els partits polítics.

Dos: les raons de l'abstenció. En primer lloc, la campanya ha estat dolenta, molt dolenta. La bipolarització en clau interna espanyola i també en clau catalana, entre el PSOE i el PP no ha ajudat gens ni mica a fer entendre la importància d'Europa. S'ha parlat molt poc d'Europa i, per tant, no s'ha contribuït a donar a conèixer la importància de les institucions europees. Tot i que quan s'aprovi el Tractat de Lisboa el nou Parlament Europeu tindrà més competències i que el 70 % de les qüestions que ens afecten en el dia a dia dels europeus es decideixin a la cambra de Brussel·les, la ciutadania prefereix inhibir-se. En fi, mostrar un innegable desinterès cap a aquestes qüestions. En segon lloc, em temo que l'abstenció catalana comença a ser més estructural del que s'està disposat a acceptar, atès que el problema no és Europa sinó la manera de fer política en un sentit més general. Malgrat que les cites electorals són diverses i diferents, l'abstenció creix continuadament i, per tant, cal pensar que la desafecció política augmenta a marxes forçades.

Tres: què cal fer a partir d'ara? Els partits polítics catalans han de mirar de fer una reflexió molt acurada i seriosa sobre el que acabo d'exposar. També l'hem de fer des de la societat civil i no cal dir des dels mitjans de comunicació. La cadència envers l'augment de l'abstenció ha esdevingut la tònica i aquesta és la mar de fons que cal observar per posar-hi remei. És probable que ara calgui parlar, sobretot, de qüestions que han anat perdent força en la política: ètica, valors, lideratge, compromís, projecte, creació d'interès, bones pràctiques, creació d'alternatives, comunicació i participació ciutadana, entre moltes altres coses. Vull dir encetar una veritable regeneració política. Al capdavall, només així serà possible tombar la truita de l'abstenció a les properes eleccions, que són les nacionals catalanes.

"Malgré tout"…voti, voti, voti

La campanya de les eleccions europees arriba al cap del carrer. O sigui, que ja s’acaba. A hores d’ara queda el temps suficient perquè els candidats llancin els darrers missatges i facin les crides a per estimular l’anhelada participació. Els confesso que crec que és una sort que la campanya ja s’acabi, perquè em temo el pitjor, atès que tal com ha anat podria ser que es produís un desastre més gran. La campanya no ha fomentat gens ni mica el vot. Més aviat m’atreviria a dir que ha estat tot el contrari: ha desil·lusionat i no ha captivat l’interès de la gent.

Puc comprendre, doncs, tots els motius que vostès vulguin argüir per no anar a votar diumenge vinent. Anar a la platja podria ser una bona alternativa, tot i que potser hauran d’entomar la pluja perquè les prediccions meteorològiques no són gaire positives. Però més enllà de voler dedicar-se a les activitats lúdiques, vostès poden tenir altres motius per no anar a votar. Per exemple, que la campanya ha estat prima i massa desconnectada de la política europea. I tenen tota la raó del món. Un cop més –i la publicitat n’és una bona mostra- els dos grans partits espanyols (PSOE i PP) s’han dedicat a fer una guerra partidista en clau local. No han parlat d’Europa i els debats, els intercanvis de declaracions i fins i tot els retrets entre la socialista Badia i el popular Vidal-Quadras s’han centrat a qüestionar la política a Espanya que no pas a parlar del que les seves grans coalicions han fet i faran a Brussel·les i a Estrasburg. Deuen pensar que a la ciutadania no ens interessa saber què fan al Parlament Europeu els partits que representen les dues grans majories de la cambra legislativa europea. Però és que, a més, els tòpics que habitualment ens colen en les eleccions europees, aquest cop s’han multiplicat a dojo. No és just ni té sentit que els partits polítics intentin crear falses expectatives a la ciutadania sobre unes hipotètiques solucions europees a alguns problemes ancestrals de la política espanyola, perquè la realitat és que s’haurien de resoldre prèviament a Espanya si els dirigents “amb tarannà” tinguessin intenció de fer-ho. El reconeixement del català n’és l’exemple més conegut.

La bipolarització de la campanya entre els dos partits majoritaris a Espanya ha deixat molt poc marge a CiU, ERC i ICV-EUiA. Aconseguir treure el cap amb veu pròpia en aquesta campanya sense anar a remolc dels interessos socialistes i populars, certament no els ha estat fàcil. Però tal com són avui dia les campanyes electorals, la conclusió a la qual caldria arribar és que és un error que els partits, diguem-ne minoritaris (perquè en aquest cas, atesa la circumscripció única, sempre ho seran), concentrin en els quinze dies de campanya l’explicació del seu projecte europeu. No pot ser que un cop obtinguts un, dos o tres escons a Brussel·les s’oblidin d’explicar a la ciutadania la importància que les polítiques europees tenen en la vida diària de qualsevol persona que viu a la Unió Europea. Els cal més continuïtat. I tanmateix, malgré tout, diumenge vinent aniré a votar.

Jo sóc d’una generació que ha crescut mirant a Europa. Com vostès saben, el president Pujol en va ser un dels màxims impulsors i molts joves hem crescut amb la idea que Catalunya és Europa. Ara, anys després, els puc dir que ser europeista no és un caprici de joventut, ni de Pujol ni nostre. Ser europeista és un valor, és una convicció i és una mirada cap al futur. En un món que es globalitza i que canvia a marxes forçades, contribuir a la construcció d’una Unió Europea forta, consistent, política, democràtica i amb identitat és fonamental per al futur de la Unió. I també és un acte de responsabilitat política, sobretot per a defensar els interessos catalans. En el passat, Europa ens ha proporcionat recursos i moltes possibilitats, a més de ser l’espai per garantir la pau i l’estat del benestar. En el futur, la pertinença a Europa serà cabdal per al desenvolupament del nostre país. La solució a la crisi, les grans infraestructures, algunes qüestions relatives als mitjans de comunicació i tantes altres coses es decidiran a Europa. Per això cal dir en veu alta que no totes les opcions que volen obtenir un escó a Europa representen els mateixos interessos. Servidora creu que diumenge cal anar a votar i fer-ho per aconseguir una representació autènticament catalana, que pensi en Catalunya i des de Catalunya.

Aquest és el vot útil de diumenge vinent. Només han de trobar cinc minuts per desplaçar-se al col·legi electoral i intentar que, a la fi, l’abstenció no afavoreixi als dos partits grans.

Publicat al diari electrònic El Singular Digital, 04.06.2009

El Barça i Catalunya

El FC Barcelona ens ha ofert una de les seves millors temporades. Probablement, ha estat molt millor del que es podia imaginar molta gent el passat mes d’agost, quan a la Travessera de les Corts hi havia un munt de dubtes sobre el futur del primer equip de futbol i, també, sobre la presidència de l’entitat. Els tres títols aconseguits són, sens dubte, una recompensa a la feina ben feta: la feina de l’equip, la del cos tècnic –amb Pep Guardiola al capdavant– i la dels directius. La consecució de la Copa, la Lliga i la Champions és un gran èxit esportiu però alhora ha estat una mena de cataplasma per a un país que, no ens enganyem, no passa per un bon moment. El darrer mes, tothom ha pogut gaudir d’algun dels fantàstics partits amb què ens han obsequiat els jugadors barcelonistes. Com a colofó de la festa, una gran part del país ha quedat meravellada amb les imatges de la rua i la celebració dels títols al Camp Nou.

Així doncs, la campanya d’enguany ha fet bona aquella expressió que diu que “el Barça és més que un club” perquè ha demostrat, un cop més, que les victòries barcelonistes traspassen les fronteres del que és pròpiament esportiu. L’equip ha fet bé la seva feina i, a més, ha demostrat tenir valors com la humilitat, el treball, la disciplina, la intel·ligència i la senzillesa. És per això que ha agradat a la ciutadania. La il·lusió de formar part d’aquesta porció de la història ha estat compartida per molta gent. El Barça i el seu líder, en Pep Guardiola, han sabut engrescar un país i han fet sentir els colors blaugranes, però també el groc i el vermell de la senyera o l’estelada. M’atreviria a dir, però, que el més important d’aquest Barça ha estat el projecte. Ara sabem que el projecte Guardiola no ha estat fortuït. Al contrari, en Guardiola havia calculat la jugada des del primer moment fins al final. Vol dir que ell tenia molt clar d’on partia, on volia anar i per on havia de passar per arribar a l’objectiu. Un bon professional davant del qual, i a conseqüència dels bons resultats, Catalunya sencera s’ha rendit als seus peus.

A diferència del que passa amb el Barça, Catalunya no travessa un bon moment. La gent no frisa per gairebé res. Hi haurà qui es pensarà que el dic és fruit del descontentament general i de la crítica permanent que tant ens agrada als catalans. Potser sí. Però servidora creu que un dels problemes més greus de qualsevol entitat –com el Barça– o un país –com Catalunya– pot tenir és no disposar, com es diu ara, d’un relat propi ni dels líders que puguin tibar els ciutadans per tirar-lo endavant. A diferència del Barça d’aquesta darrera temporada, sembla que Catalunya no sàpiga cap on va. I això és preocupant i fins i tot una mica delirant per un país com el nostre, nacionalment a mig fer. Potser haurem d’aprendre la lliçó d’en Guardiola i començar a pensar en la pel·lícula que ens cal veure per contagiar-nos de l’esperit de lluita i de victòria que els jugadors barcelonistes van assimilar amb una història de gladiadors. Potser ens convindria per encetar la via que ens porti a la construcció del país del futur.

Article publicat al diari electrònic El Debat, 03.06.2009