Fèlix Millet, als antípodes de la societat civil

Des de la setmana passada, la notícia sobre l’estafa a l’Orfeó Català remou els ambients polítics i mediàtics del nostre país. Conèixer les estafes, les corrupteles i, en fi, els robatoris comesos per Fèlix Millet i Jordi Montull al Palau de la Música Catalana i a l’Orfeó Català ha descol·locat molta gent. Una servidora és de les que pensa que la corrupció és un fenomen prou greu per escandalitzar-se’n, però és que en aquest cas concret és especialment reprovable perquè l’autor és una persona que ha estat destacada com un exemple de la fortalesa, la iniciativa i la rellevància de la societat civil catalana. A hores d’ara, Fèlix Millet ja ha confessat les accions delictives que ha comès els tres darrers anys i ja han començat les investigacions, mentre el govern de la Generalitat de Catalunya ha anunciat que es personarà com a acusació particular. En conseqüència, tard o d’hora la justícia farà la seva feina i dictarà sentència. Però, entretant, què passa?

Convindria, d’entrada, no posar en marxa el ventilador per no esquitxar ni a persones ni a institucions de la societat civil que no tenen res a veure amb aquest cas. És relativament senzill caure en la temptació d’escampar que les accions de Fèlix Millet devaluen la feina honesta de les persones que treballen i col·laboren amb les dues institucions esmentades. Cal destriar, per tant, el gra de la palla i continuar donant suport a la prestigiosa tasca del Palau de la Música i de l’Orfeó Català, que ara, com fa cent anys, és imprescindible per estimular la vida cultural i artística catalana. El cas Millet tampoc no hauria d’esquitxar la resta de societat civil catalana, perquè el capteniment milletià és als antípodes de com actua la societat civil d’aquest nostre país.

Servidora és una acèrrima defensora de l’existència de la societat civil organitzada, perquè estic convençuda que ha de tenir un paper important en l’estructuració de la vida cultural, veïnal i política del país i perquè contribueix, enforteix i col·labora en la governança democràtica. Però també cal ser crítics amb la societat civil i reconèixer que avui dia està amenaçada per dos perills importants. En primer lloc, el financer. Tothom sap que les entitats, fundacions i ONG del nostre país depenen excessivament de l’erari públic i que, a conseqüència d’això, són més vulnerables. En segon lloc, la dependència política. Aquest és l’efecte dominó del primer perill, perquè la dependència financera pot provocar —de fet hi ha diversos casos coneguts al respecte— la pèrdua de la independència política de l’entitat per esdevenir corretja de transmissió del govern del moment. A vegades, la temptació de control dels governants és massa gran i els fa perdre de vista que la vàlua i la fortalesa de la societat civil es recolzen en el principi de llibertat i d’actuació autònoma respecte de l’esfera governamental.

Fèlix Millet era considerat un prohom de la cultura catalana que ha mentit i ha estafat. Ara toca aprendre la lliçó del seu nefast comportament. Es tracta que l’administració sigui menys permissiva amb qui s’aprofita dels lligams familiars amb un llinatge d’aquella burgesia que es va abocar al mecenatge i, en canvi, que no prengui mesures per fer dependre encara més la societat civil dels poders públics.

Article publicat al Debat.cat el 25.09.2009

Les llengües i la pau

L’any 1981, l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir que el 21 de setembre seria el Dia Internacional de la Pau. L’objectiu era enfortir, a més de commemorar any rere any, els ideals de pau a tots els pobles i nacions, però també per assegurar la entre tots els pobles del món. La mateixa institució internacional va declarar el 21 de febrer com a Dia Internacional de la Llengua Materna, bo i entenent que el multilingüisme és un valor fonamental per a la coexistència pacífica entre els pobles, alhora que fomenta la comprensió mútua. Dos principis que també es van exalçar durant la celebració de l’Any Internacional de les Llengües.

No esmento aquestes dues dates perquè sí. Ho faig perquè crec que aquests dos dies internacionals tenen en ells mateixos, com no podria ser d’una altra manera, una transcendència molt important per al foment de la pau. Però també perquè estic convençuda que encara adquiririen una més gran rellevància si fóssim capaços de combinar-los entre si. M’explicaré.

El dia dedicat a la llengua té l’origen en un conflicte ètnic, directament connectant amb greuges lingüístics entre grups tribals oposats. Els incidents van tenir lloc a Bangla Desh el 1952, quan la policia i l'exèrcit de l'estat pakistanès, sota el qual estava aleshores aquest país avui independent, van obrir foc contra la multitud que es manifestava a favor dels drets lingüístics del bengalí, que és la llengua que es parla a Bengala Occidental (Índia) i a Bangla Desh. Està bé commemorar aquesta resistència, sobretot perquè sovint la gent no s’adona que molts dels conflictes mundials o entre estats es produeixen a conseqüència dels greuges, les queixes o bé de les discriminacions que tenen una base lingüística. És així de senzill i tràgic ensems: rere una discriminació lingüística hi ha una discriminació de les minories ètniques o nacionals que parlen aquestes llengües minoritzades. Alguns experts assenyalen que prop del 70 % dels conflictes interns tenen algun component de discriminació lingüística (sigui més o menys forta o bé perquè així és percebuda per la majoria) i també pel refús a la integració de les minories. És això el que em porta a afirmar que existeix una relació directa entre diversitat lingüística, el drets lingüístics i la cultura de pau.

Al món es parlen unes 6500 llengües, moltes de les quals no tenen un reconeixement suficient en les administracions públiques, a les escoles o als mitjans de comunicació, per posar tres exemples ben emblemàtics. Això significa que els parlants d’aquestes llengües tampoc no tenen reconeguts els seus drets lingüístics, cosa que afecta a la seva identitat personal, alhora que són un component intrínsec de la identitat col·lectiva de la qual formen part. L’existència d’aquesta diversitat lingüística arreu és, sense cap mena de dubte, una de les millors riqueses de la humanitat perquè, com en el cas de la diversitat ecològica, la diversitat cultural contribueix al benestar i, per tant, a una satisfactòria existència intel·lectual, moral i espiritual. Però és que, a més, es converteix en un dels elements fonamentals que contribueix a la consolidació pacífica de les diverses realitats urbanes i socials que hi ha al món.

Ampliar la conscienciació sobre la importància de la preservació de les llengües contribueix a la promoció de la cultura de pau i, per extensió, a prevenir els conflictes que són provocats per les discriminacions basades en qüestions lingüístiques, ètniques o nacionals. Les campanyes i accions enfocades a defensar la diversitat lingüística i cultural i a fer-ne pedagogia són importantíssimes per poder assegurar de veritat la pau. I és per això que són necessàries tant la promoció de la recerca com de les polítiques públiques que contribueixin a conèixer la relació entre la preservació de la diversitat lingüística i la pau. És important, doncs, fomentar l’aparició d’instruments legals que permetin el reconeixement de les llengües de les minories ètniques o nacionals, perquè les administracions han de garantir la diversitat i la llibertat com una única manera de conviure en pau. És des d’aquesta actitud de reconeixement que es podrà contribuir a la prevenció dels conflictes. L’ICIP pot contribuir-hi. Bona feina, doncs.

Article publicat al Newsletter 0 de l'Institut Català Internacional per la Pau, en motiu del Dia Internacional de la Pau (21 de setembre de 2009)

Rierejant per Arenys

El fet que diumenge passat se celebrés una consulta per la independència de Catalunya a la vila d’Arenys de Munt és evident que ha provocat opinions de tot mena i fins i tot hi ha qui encara està perplex per l’èxit de participació aconseguit. A més, com a conseqüència de la festa de diumenge tothom ha pres partit. Una servidora, bo i assumint el risc que algú m’acusi d’abocar aigua al vi, voldria explicar-los alguns dubtes que tinc després de la consulta. No es pensin pas que dubto de la necessitat d’assolir la independència. No, no és això. Els interrogants són d’una altra mena. M’explicaré. Diumenge, mentre passejava amunt i avall per la riera d’Arenys de Munt (la qual, per cert, s’està remodelant amb una subvenció del Fondo de Inversión Local del PlanE), pensava que hi ha alguna cosa que no estem fent del tot bé. Em va fer la impressió que totes les persones que havien acudit a Arenys eren de la mateixa corda que el 96% de persones que va votar sí a la pregunta formulada. Per tant, em fa l’efecte que la consulta era per a consum dels convençuts. Catalunya és molt més gran i molt més plural que la munió de gent que va anar a Arenys de Munt. Per això, mentre tornava cap a casa vaig pensar que si volem practicar la democràcia de debò –perquè aquest ha de ser el sentit de les consultes i dels referèndums- haurem de promoure la participació de tota la ciutadania. És a dir, dels ciutadans i ciutadanes que estan a favor i dels que no. En conseqüència, m’afegeixo a les paraules de l’amic Salvador Cot i afirmo que hagués estat desitjable que fossin més de 61 les persones que van votar no. També tinc un altre dubte raonable i és sobre el que va dir Rodríguez Zapatero, aprofitant la roda de premsa amb el president de Bolívia Evo Morales, amb relació a l’esperança que tenia que no hi hauria efecte contagi i, per tant, que no se celebrarien més consultes. Per bé que no tinc cap dubte que Rodríguez Zapatero creu en la democràcia, ¿No creuen vostès que el president d’un govern democràtic no hauria de tenir por d’un exercici de participació com aquest? ¿És que no és veritat que si realment volen que la ciutadania participi de la vida política, promoure consultes i referèndums, tal com es fa en països tan admirats com els Estats Units o Suïssa, és el millor? ¿No creuen vostès que un home que ha defensat l’Espanya plural (o potser és que a hores d’ara ja se n’ha desdit) hauria de saber comprendre que hi ha persones que tenen el dret a opinar sobre què volen per al futur del seu país? I encara tinc un tercer dubte. Aquest cop sobre el govern català. En la roda de premsa posterior al consell de govern, la consellera Mar Serna va afirmar que el Govern de Catalunya no emetria cap opinió sobre la consulta d’Arenys de Munt ni sobre el fet que en el futur se celebrin més consultes. És evident que sobre aquesta qüestió l’executiu català està dividit, per bé que el conseller Ausàs, d’ERC, ha promogut una Llei de Consultes, que ja està en tràmit parlamentari i que precisament s’ha elaborat per promoure aquest exercici de democràcia. Està bé que el conseller de Governació promogui aquesta llei quan hi ha una part de la ciutadania reclama poder exercir el dret de decidir, però em fa l’efecte que els seus socis de govern no l’ajuden gaire. I la prova és Vilanova i la Geltrú, on el PSC, ICV-EUiA i el PP van votar plegats en contra de la moció que volia promoure a la capital del Garraf una consulta com la d’Arenys de Munt. Això què vol dir? Significa que costarà aprovar la Llei de Consultes? I en el cas que s’aprovés, això significa que aquests partits votaran també plegats al Parlament en contra de la possibilitat de convocar consultes populars? Mentrestant, moltes entitats de la societat civil ja preparen noves consultes, cosa que significa que el país està viu i que, almenys, busca camins alternatius. Potser els que s’esdevingui ens plantejarà nous dubtes, però és ben clar que el sobiranisme vol avançar. En fi, que es belluga.

Article publicat a Elsingulardigital.cat, 18.09.2009

La meva estratègia

Fotografia: Maria Àngels Torres

En el moment de renunciar a competir contra Jimmy Carter en la convenció demòcrata de 1980, el recentment traspassat Edward Kennedy va dir que "per a tots aquells que hem tingut els mateixos interessos, la feina continua, la causa persisteix, l'esperança viu i el somni no morirà mai". Les paraules del petit de la nissaga dels germans Kennedy són sàvies, assenyades i intel·ligents i, a més, ens mostren que les ambicions, les esperances i les utopies persisteixen més enllà d'una circumstància concreta, de les peripècies que ens envolten i fins i tot de les companyies que tenim a la vora ara i adés.

És probable que vostès sàpiguen que la meva lluita i la meva utopia és promoure el dret de decidir. Ho he fet al costat de persones i integrada en entitats que creien que la reivindicació d'aquest dret i poder-lo exercir ens havia de permetre avançar com a país. En fi, que ens havia de fer créixer com una societat madura, oberta i lliure que garantís a la ciutadania la llibertat d'expressió i la capacitat de participar en la presa de decisions sobre qualsevol aspecte que afecti a la seva vida. Es tractava de promoure, per damunt de tot, la democràcia. Vaig contribuir de manera decidida i voluntària a la creació del que m'atreviria a dir que ha estat una de les plataformes sobiranistes més importants dels Països Catalans dels darrers anys. Els parlo de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD). Durant els dos anys que n'he estat portaveu, les accions i les mobilitzacions que ha promogut han seguit aquesta filosofia. Si ha estat així és perquè l'equip de gent que hi treballava teníem l'interès de crear un moviment ampli i plural ideològicament que promogués el dret de decidir. Compartíem i parlàvem d'uns mateixos principis democràtics.

Moltes de les informacions o desinformacions de l'últim any sobre la PDD han insistit massa en el "conflicte intern" i en les "discrepàncies personals" entre els anomenats dos sectors. Aquest no era el moll de l'os. La qüestió important era i és saber crear una plataforma que socialitzés aquest dret, que el promogués i que en fos la guia. I és en l'estratègia a seguir, que s'han produït les diferències. En un país com el nostre, on proliferen les petites entitats i les capelletes, l'estratègia d'una plataforma com la PDD havia de passar, necessàriament, per tenir la capacitat de dialogar amb tothom més enllà dels "convençuts"; saber conviure amb la diferència i la discrepància; afavorir la participació de col·lectius que no s'acostarien mai a un moviment sobiranista; aprendre a tocar de peus a terra i a no promoure discursos polítics que sovint són més el fruit dels bons desitjos que no pas de l'observació de la complexa realitat del país. Calia, a més, saber negociar, interpel·lar i col·laborar amb els partits i els seus electes, perquè en definitiva són els representants democràtics del poble.

Els promotors de la nova PDD han fet un viratge que porta aquesta fins ara plataforma unitària del sobiranisme a treballar exclusivament per la causa independentista. És legítim i respectable que sigui així si hi ha una majoria que ho vol, però aquest no és el camí a seguir. Per això he renunciat a participar en la nova junta directiva i discrepo de la direcció escollida. I, tanmateix, seguint el sentit de les paraules de Kennedy, continuaré treballant pel dret de decidir i pel meu país des d'altres àmbits, perquè l'important és que la causa de la llibertat de Catalunya continua i que cadascú té dret a no baratar el seu somni.

Sentències i consultes

Retorno amb energies renovades a la columna que m’ofereix generosament Elsingulardigital.cat després del descans estival. No puc deixar passar aquest primer article sense referir-me al sainet d’aquest estiu provocat per la discussió sobre la possible manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional i al serial que aquests dies es representa amb relació a la consulta popular sobre l’autodeterminació que ha promogut, precisament, el Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) per al proper 13 de setembre. Són situacions diferents però que tenen com a rerefons una mateixa qüestió: el dret de decidir. Com segurament vostès recordaran, abans de l’estiu servidora apostava per celebrar una manifestació després de la sentència el màxim d’unitària i transversal possible. Aquesta manifestació hauria de reivindicar el dret de decidir i, per tant, defensar la decisió que la ciutadania havia pres en un referèndum. Així doncs, ja es deuen imaginar que he trobat inaudit el debat sobre si la manifestació havia de ser preventiva o no. L’he trobat, en definitiva, un debat de país petit que no mira prou endavant i que potser no té prou clara l’estratègia de futur. A parer meu la cosa és ben clara: ara toca exercir el dret de decidir. Tinc clar, també, per continuar amb el tema de la sentència del TC, que la manifestació no pot ser l’única acció a fer. Serà indispensable que hi hagi una reacció política clara i que l’encapçali qui és la primera autoritat del país, el president José Montilla. Si el president de la Generalitat no encapçala la defensa de les decisions del poble de Catalunya, qui ho farà? No creuen que si fos d’una altra manera no ho entendria ningú? Un president ha de defensar els interessos del seu país, oi? Rodríguez Zapatero bé que defensa sense complexos els interessos espanyols! Però en segona instància –però no menys important– els partits polítics amb representació al Parlament, amb el president Ernest Benach al capdavant, també haurien d’adoptar alguna mena de resolució en aquest respecte o dur a terme alguna acció concreta, atès que aquesta és la cambra que representa la màxima sobirania de Catalunya i perquè el primer text de l’Estatut aprovat el 2006 fou el fruit de les discussions, negociacions i resolucions parlamentàries. El serial sobre la consulta arenyenca és encara més extravagant. Una entitat privada promou una consulta en una població del Maresme amb la intenció de fer possible l’exercici del dret a decidir i l’Estat pretén prohibir-la perquè l’Ajuntament s’ha adherit a la iniciativa i fins i tot ha cedit una sala per ubicar-hi l’urna. Ahir mateix, un jutjat de Barcelona ja va anul•lar l’acord de ple de l’Ajuntament que hi donava suport. No troben que la decisió de l’Estat és una mica desmesurada? Per què l’Estat no va prohibir una consulta que es va fer a la mateixa població ara fa tres anys sobre la urbanització de la riera? Per què s’intenta aturar una consulta organitzada per una entitat privada aferrant-se a la Llei de Règim Local? Una entitat privada no és una administració pública! Tot plegat sembla allò de matar els mosquits a canonades! De tot plegat, només en puc treure una conclusió. Espanya no vol respectar el dret de decidir de la ciutadania catalana ni l’Estat és prou democràtic per deixar que s’exerceixi aquest dret. Fent servir els seus òrgans judicials no respecta la decisió sobirana del poble de Catalunya ni en la qüestió de l’Estatut ni quant a l’organització de consultes populars sobre l’autodeterminació. Si ara actuen així, m’agradarà veure quina serà la resposta de l’Estat el dia que tinguem aprovada la Llei de Consultes i es puguin convocar consultes des de les diferents instàncies. Mirin, jo ho tinc clar. Em reafirmo en l’estratègia que fa temps que defenso: tant la societat civil com els partits polítics hem de fer un esforç per promoure l’exercici del dret de decidir, alhora que treballem per eixamplar la base social que comparteixi que l’exercici d’aquest dret és, entre d’altres qüestions, l’extensió de la democràcia. Altres posicions, que puguin defensar determinades plataformes sobiranistes, com ara la nova PDD, són respectables i legítimes, però no s’ajusten a la realitat actual del nostre país (i a la del veí, Espanya) perquè se sostenen més en el desig que en una mirada crítica i ajustada sobre què passa avui dia a Catalunya. Qualsevol país necessita saber on va i cap a on vol anar. Per tant, necessita una estratègia política realista, assenyada i clara. I és per això que ara no val a badar.

Article publicat a ElSingulardigital.cat, 04.09.2009