Ara que tot just som a l'equador de la campanya de les eleccions europees, TV3 ha organitzat l'únic debat televisat entre tots els candidats. Mentre Jopep Cuní, moderador de la taula, demanava als participants que ho fessin divertit i dinàmic per poder incitar a la participació el dia 7 de juny, perquè aquest és un dels principals objectius dels mitjans de comunicació, ateses les pessimistes perspectives de participació que preveuen les enquestes, el debat fou una nova escenificació de la doble partida on es juguen aquestes eleccions. Un cop més, tal com hem vist altres vegades, els partits espanyols malden per menysprear el contrari amb la crítica a les seves polítiques a Espanya més que no pas per les seves accions a Brussel·les o a Estrasburg. Per contra, els partits catalans amb caps de llista propis s'esforcen per tombar la truita i posar Catalunya a l'escenari. És evident que no és el mateix defensar els interessos del nostre país des d'un partit català que fer-ho des de l'obediència dels carrers Ferraz o Gènova de Madrid. Vostès ja m'entenen, oi?
En general, és cert que el que es fa des del Parlament Europeu és poc conegut i dubto que la setmana que queda de campanya resolgui el problema, sobretot si l'actitud dels partits continua essent la mateixa. Tot i així, m'afegeixo a l'esperit dinamitzador que reclamava Josep Cuní als candidats, perquè, si volem que Catalunya formi part de l'Europa del futur, diumenge vinent ens convé una bona participació. Per tant, facin un cop de cap i vagin a votar abans d'anar a la platja!
Avui és un dia de joia per al nostre país. Tot just fa un mes que els culés vàrem començar a embogir i ahir va arribar la gota que va fer vessar el got. Copa, Lliga i Champions, tota una proesa del primer equip del Barça. Un bon equip i una bona feina. Però si hi ha un nom d’aquest equip que cal esmentar especialment és el d’en Pep Guardiola. Ell ha estat el líder del Ziga-Zaga Team i qui ha encapçalat aquesta gran temporada. El mateix President Montilla ho destacava ahir a la nit a TV3.
Crec que l’èxit del Barça és, en gran part, gràcies a la influència que l’entrenador ha tingut sobre els jugadors. Les qüestions tècniques pesen, segur; i sense la gran qualitat dels jugadors aquests èxits no s’haurien assolit, però la capacitat de lideratge d’en Guardiola ha estat cabdal. A hores d’ara això no ho pot dubtar ningú. La seva manera de fer, l’estil de treball, els valors que ha donat a l’equip, el bon ambient entre tots els seus integrants i l’ordre, entre moltes d’altres coses, han contribuït a les victòries.
Encara més, la seva manera de fer ha estat un exemple per a tothom: jugadors i seguidors. Humilitat, senzillesa, intel·ligència, naturalitat, proximitat, tranquil·litat, realisme i pragmatisme han estat algunes de les seves principals característiques. A més, al final, i seguint el que ha fet durant tot l’any, ha cedit el protagonisme als seus homes i ha defugit ser-ho ell, de protagonista. Encara avui, quan ja tenen tots tres títols a la butxaca, continua amb la mateixa actitud. Tot plegat, doncs, és un bon còctel que han fet de Pep Guardiola un bon líder per al Barça i per al nostre país. Tant de bo que en tinguéssim més de líders com aquest! Mentre els busquem, però, gaudim de la festa. I visca el Barça i visca Catalunya!
El programa que dirigeix Marc Parrot (més conegut com el personatge del Chaval de la Peca) em sembla un bon producte. Probablement es tracta d'una aposta de TV3 per guanyar audiència, però cal reconèixer que té mèrit aconseguir que vint-i-cinc avis es motivin, es trobin, assagin cançons que no tenen res a veure amb la seva joventut i es deixin filmar per sortir a la televisió. Sobretot, perquè aparentment ho fan sense massa vergonyes. El programa demostra que la gent gran pot ser activa i ens permet constatar que ser gran no vol dir, necessàriament, quedar fora de la societat. Si, a més, aquestes experiències es comparteixen amb estudiants d'un institut -com vam poder veure en el capítol d'aquesta setmana-, l'experiència esdevé doblement interessant. Acostar les vivències dels avis als joves és educatiu i és un bon exercici per connectar la gent gran amb la realitat del jovent actual. Algunes entitats del nostre país, com per exemple l'antiga Fundació Viure i Conviure de Caixa de Catalunya, són expertes en programes intergeneracionals i fan aquesta feina des de fa anys. Sovint, però, aquestes magnífiques experiències no tenen la difusió que es mereixen. Una llàstima. Amb Casal Rock és diferent. Per mitjà de la música, i per tant d'una manera lúdica, ens acostem a la vida d'uns avis amb molta energia i amb moltes ganes de viure i de passar-s'ho bé. En fi, que la televisió pública de Catalunya faci un programa que dóna valor a la vellesa és una manera de socialitzar la realitat d'una part molt important de la nostra societat, la qual de vegades, i no cal dir que ho lamento, es considera una càrrega.
És evident que les institucions europees són desconegudes per al gran públic. Encara més: són ignorades i menystingudes. L'opinió més comuna és que les polítiques del Parlament Europeu no serveixen per a res o bé que no tenen influència en la vida diària. No cal dir que això no és cert, sobretot si pensem que un 80% de les qüestions que es discuteixen al Congrés de Diputats tenen origen a Brussel·les. En el passat es parlava de l'Europa econòmica o de l'Europa dels Estats, però aquestes maneres de definir-la no han servit per ajudar a entendre què s'hi coïa. Per això cal que ara parlem d'Europa com una unió política que incideix en les polítiques públiques nacionals. Europa ha de ser una Unió en la diversitat, i un espai polític amb competències per actuar en la defensa dels drets de la ciutadania. Els tipus de polítiques que negociaran, pactaran i establiran els 736 eurodiputats dels 27 Estats de la UE dependran de la composició del Parlament. En la darrera legislatura, la Comissió Europea ha pres decisions en tota mena de qüestions, que van des de la implantació de l'euro fins al canvi climàtic, entre altres temes. El Parlament Europeu ha aturat, per exemple, la directiva europea sobre les 65 hores de treball i ha votat més de 1.300 textos legislatius. Oi que és prou important tot això?
De cara al futur, el nou Parlament Europeu haurà de legislar tenint en compte la crisi econòmica i financera que viu el món. Una crisi que afecta la política i els valors socials que havien permès el benestar europeu posterior a la II Guerra Mundial. Cal esperar, doncs, que el nou Parlament sigui un actor actiu per a la recuperació política, econòmica i social de la UE. Potser és veritat que les campanyes electorals no transmeten la importància d'Europa, sobretot perquè hi ha qui està interessat a convertir les europees en una mena de primàries internes. La campanya dels dos principals partits espanyols n'és un exemple. Però una minoria nacional com nosaltres no es pot permetre aquest luxe. Cal anar a Europa per defensar els interessos que només podem defensar nosaltres. Cal anar a votar el 7-J perquè Europa no la construeixin els de sempre. Cal anar a votar per enfortir una Europa democràtica.
S’acosten les eleccions europees. La celebració del Dia d’Europa ha donat el tret de sortida oficial a la cursa electoral, per bé que fa dies que els candidats es passegen promovent les seves propostes pels mitjans de comunicació i fan debats organitzats per diverses entitats.
Tinc la impressió que, en general, d’Europa en sabem poques coses. I sovint, les que sabem o imaginem que sabem, no són certes. L’opinió més estesa és que les polítiques del Parlament Europeu no serveixen per a res i tenen poca influència sobre les polítiques que es fan des dels estats o bé des dels territoris com Catalunya. Sento dir-los que si vostès pensen això, s’equivoquen. Per posar-los un exemple ben concret, els diré que gairebé el 80 % de les qüestions que es discuteixen al Congrés dels Diputats tenen el seu origen a la ciutat de Brussel·les, a les seus de les institucions europees. No en va, aquesta és la ciutat on es poden trobar més lobbistes per metre quadrat, els quals al capdavall intenten influir en les decisions dels 785 diputats escollits en els 27 estats membres i que representen a més de 492 milions de persones. No és poca cosa, oi? Si la ciutadania fos conscient d’aquestes dades, tal vegada participaria de manera més activa en les eleccions del dia 7 de juny. Oi que sí?
Però deixant de banda el que es conegui o es desconegui i la persistent abstenció que acompanya a les eleccions europees, hi ha un aspecte que persisteix en el debat europeu i allò de la “Unió en la diversitat” (lema que fou la bandera del nou Tractat Constitucional europeu) i què vol dir: ¿som davant de l’Europa dels ciutadans, de l’Europa econòmica -qualificatiu que en temps de crisi hauria d’esperonar a pensar que Europa ha de tenir els mitjans per resoldre-la-, de l’Europa dels pobles o de l’Europa dels estats? Probablement, Europa és tot això a la vegada, perquè les diverses visions són certes i inexactes alhora. Potser la millor manera de parlar de la Unió i defensar-ne la seva existència és parlar de l’Europa política. No vull pas dir que abans no s’hagués fet política. Al contrari. Una bona mostra d’això és que la Comissió Barroso ha intervingut en matèries relatives al canvi climàtic, a l’energia i a la promoció d’energies renovables, ha estès l’euro a 16 països, ha continuat l’ampliació i ha establert iniciatives relacionades amb l’etiquetatge, entre moltes d’altres accions. Però perquè Europa tingui un rol important al món i pugui ser influent en la política internacional cal reforçar, precisament, la política conjunta de tots els estats que en formen part, encara que fer-ho comporti la pèrdua d’algunes competències estatals en favor de la Unió. També haurà de fomentar més espais de participació per a aquells territoris que no tenen estat i per a totes les organitzacions de la societat civil que, més enllà d’afegir-se a la possibilitat de fer de lobbistes a Europa -activitat per a la qual es necessita un dineral que no sempre està disponible a les arques d’aquestes organitzacions-, perquè també han de formar part de la construcció d’una Europa forta i consolidada.
Caldrà esperar a veure què passarà en el futur immeditat, atès que l’aprovació del Tractat de Lisboa tindrà una importància cabdal. Entretant, i coincidint amb la campanya electoral, cal destacar que hi ha hagut entitats que han optat per discutir públicament sobre la política de la Unió i sobre la col·laboració entre el teixit associatiu i els governants europeus. La FOCIR va organitzar un debat amb el títol La construcció d’Europa: acció conjunta entre el teixit associatiu i les institucions europees (www.focir.cat). Com a conclusió, el compromís dels futurs eurodiputats de mantenir un diàleg més sovintejat amb les entitats. També ho ha fet el CNJC que ha organitzat un debat amb els candidats joves a les eleccions europees (www.cnjc.cat). I és que la construcció de l’Europa que volem requereix, en primer lloc, que la participació sigui el més alta possible.
“El projecte de Catalunya i Espanya s’ha esguerrat”, “alguna cosa s’ha trencat” i “un esguerro no és simplement un error, no és una falla", sinó que implica que s'ha "espatllat una cosa" o "mutilat" i té "un to d'error de molt mal corregir". Totes aquestes frases són del president Pujol i es poden llegir als editorials del mes de març del Butlletí electrònic del seu Centre d’Estudis. La realitat, la crua realitat, ens mostra cada dia amb insistència la veracitat del que sostè el president. I si no n’hi havia prou, i per acabar-ho d’adobar i agreujar-ho una mica més, durant el debat de política general, Rodríguez Zapatero va gosar proposar un seguit de mesures a les quals hauran de fer front, sense cap mena d’avís previ, les comunitats autònomes.
Davant d’aquest cúmul de despropòsits, un equip de futbol -amb Pep Guardiola al capdavant- està aconseguint que Montilla guanyi una mica de temps per encarar els dards enverinats que el seu company de partit -i cap de files- li tira dia sí, dia també. La gravetat de la manca d’acord en el finançament, les ajudes per a la compra d’automòbils i el retard en el traspàs de rodalies s’esmorteeixen amb els èxits del FC Barcelona a la Copa del Rei i a la Lliga, els quals contribueixen a l’esbravada col·lectiva, per bé que sempre hi ha descerebrats que no coneixen cap mena de límit en les celebracions o, més ben dit, que aprofiten els festeigs del país per causar destrosses al mobiliari urbà i als comerços de la Rambla de Canaletes. Impresentable!
Els ministres de Zapatero també s’han afegit a l’intent de distreure el poble de les preocupacions sobre la crisi, encara que no produeixin els mateixos efectes que el Barça. Així, la ministra Bibiana Aído -titular del Ministeri d’Igualtat- propicià l’aprovació de la nova llei de l’avortament al mateix temps que el govern anunciava que la pastilla del dia després es podria adquirir a les farmàcies sense recepta mèdica. La mesura, dit ras i curt, indica una manera molt masculina de viure la sexualitat i un fracàs de prevenció i l’educació amb els joves.
La tercera qüestió que ha coincidit en el temps amb les declaracions del president Pujol és el judici per les cintes de vídeo enregistrades a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de les Corts i els pressumptes maltractaments a un detingut. Ara se’n celebra el judici, però la bona notícia és que d’ençà de la instal·lació d’aquestes cameres a les dependències de la policia catalana no hi ha tornat a haver cap més denúncia i han permès controlar molt més fidedignament el comportament dels Mossos. Ha estat un pas endavant. Per arrodonir-lo caldria poder gaudir del so que acompanya les imatges. Seria un altre avenç en la garantia dels drets dels detinguts.
Però retornem a l’inici i, per tant, retornem a l’esguerro. Ni les victòries del FC Barcelona -incloent-hi la Copa de Campions que anhelem-, ni les maniobres dels ministres de Zapatero per deviar l'atenció, ni les encertades mesures de control impulsades per la consellera Tura no resolen el greu problema que pateix Catalunya i el nyap que s’ha produït i es produeix amb relació a Espanya. Convé recordar-ho a cada intant, no fos cas que després de tanta celebració algú s’oblidés que Zapatero està incomplint una llei orgànica i que la manca de finançament no es resolt amb una pastilleta.
Publicat al diari digital El Singular Digital, 21/05/2009 Fotografia del diari Sport
Mònica Sabata aposta perquè els polítics i la societat civil mantinguin un diàleg fluït. Admet que el moviment sobiranista ha generat «cares» noves que poden interessar els partits, però defensa que, perquè hi hagi un acostament real, s'hauran d'ennoblir les formes de fer política.
-Les enquestes detecten una desafecció creixent dels ciutadans cap a la política. A què creu que es deu?
–«La distància entre les accions dels partits polítics i la societat cada cop és més gran. Hi ha una manca d'entesa, de comprensió i de proximitat, que fa que aquesta desafecció creixi. Tant els uns com els altres hem de fer una anàlisi profunda per veure què passa i com ho resolem. No té sentit que hi hagi diputats o regidors que treballen pel bé del país i que cada cop estiguin més lluny del dia a dia de la ciutadania. Sempre he apostat perquè hi hagi un diàleg entre la societat civil i els polítics, perquè la societat civil també fa política. Això d'una banda.»
–I de l'altra?
–«És evident que el tacticisme dels partits i els interessos que es poden veure associats als càrrecs polítics no agraden. Hauríem d'ennoblir la política. Hi ha gent a qui agrada l'art de fer política i no hi entra perquè veu el que representa en la pràctica del dia a dia. Ens hem d'inventar noves maneres de fer política: crear espais de participació entre els polítics i la societat civil, de generació de consensos, fomentar la democràcia participativa. La tercera cosa és la transparència. En la mesura que el que emana de la política sigui més transparent, engrescarà més la ciutadania i generarà menys desafecció.»
–Els partits ara fan un intent per acostar-se als ciutadans a través de la Casa Gran, la Causa Comuna, l'Àgora...
–«Segurament és un intent de fer entendre que per fer política no necessites un carnet i d'obrir el ventall amb vista a les eleccions com a màxim d'aquí un any i mig. Hi ha una dèria dels partits i de les estructures en general, que és un error: el d'identificar les persones amb un partit concret. I hi ha gent –entre la qual m'incloc– que treballem sense la necessitat de tenir cap carnet a la butxaca.»
–CiU i ERC han optat per fitxar candidats del seu entorn, però independents per a les eleccions europees. ERC també li ho va proposar, a vostè. Volen treure rèdit electoral de les sinergies de la societat civil?
–«És evident que, en el món sobiranista, la societat civil es belluga més del que es bellugava, i ha generat unes cares que poden tenir interès pels partits. És important que aquests dos noms siguin independents. És un model interessant que en els països anglosaxons es dóna molt més: professors universitaris que durant quatre anys van a fer un servei i després tornen a les universitats, per exemple. Però per fer aquest procés aquí haurem de canviar unes quantes percepcions.»
–Quines?
–«Si avui algú de la societat civil se'n va al món de la política professional el criticaran molt, com si passés al bàndol enemic. Aquesta percepció haurà de canviar perquè passi més sovint. Això implica canvis en la societat civil però també en els partits, que s'entengui que fer un servei no vol dir que hi hagis de tenir una cadira ni passar-t'hi la vida. La mobilitat és interessant perquè regenera la política. Però la política no pot ser una professió».
–Descarta entrar-hi?
–«No en tinc ni idea. Amb les eleccions europees, la meva tria va ser que no. Hi ha moments concrets per a cada cosa. Crec que des de la societat civil es poden fer coses que transformin el país.»
–Joan Carretero propugna una candidatura amb la independència com a eix bàsic i busca suports. Hi ha parlat?
–«No. En el seu primer article, Carretero no deia clarament que volgués formar un partit nou. Però és veritat que el context intern d'ERC i del país ha fet que la interpretació fos aquesta. Com ho gestionarà, jo no hi entro.»
–Com veu el projecte?
–«Les properes eleccions, si ell compareix, hi haurà com a mínim dos partits que aposten per la independència. I n'hi pot haver d'altres. És l'expressió d'una part de la societat catalana i ja està bé que hi siguin. Una altra cosa és quin efecte disgregador del vot tindrà això de cara a la formació de governs.»
–El desenllaç del finançament i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut marcaran un punt i a part en les relacions Catalunya-Espanya?
–«Crec que després de les eleccions, governi qui governi, hi haurà moltes coses que hauran de canviar. És evident que la relació que hem tingut fins ara amb Espanya no funciona. És flagrant que l'Estat espanyol es permeti incomplir una llei orgànica. Haurem de veure cap a on va a petar aquest encaix. Però la ciutadania hauria de dir-ho en un referèndum d'autodeterminació: si volem tenir o no relació amb Espanya, i quin tipus de relació.»
–La PDD defensarà una manifestació i una consulta si no hi ha un bon finançament i l'Estatut es retalla?
–«La PDD ha intentat fer de catalitzador d'una quarantena d'entitats preocupades per la situació del país. Fins que no tinguem la sentència no la sabrem. Ens agradaria que hi hagués una mobilització. Però també hem valorat que no n'hi haurà prou i hem començat a explorar una potencial consulta. Per això hem volgut empènyer la llei de consultes i hem fet un treball important amb els Decidim.Cat, per impulsar una consulta municipal potencial. Es tracta d'obrir espais de participació que permetin l'exercici del dret de decidir. S'obre una nova etapa que haurà d'implicar l'exercici d'aquest dret i cal que en fem pedagogia, explicar a la ciutadania què implica.»
–Els últims anys la centralitat s'ha mogut cap al sobiranisme?
–«Nosaltres hem treballat perquè la política catalana es mogués cap al dret de decidir. Ara és un dels eixos centrals, vol dir que alguna cosa es belluga. Haurem de veure si es manté i avança o no.»
El moment polític actual és força convuls. Ho podem constatar cada matí en llegir el diari o en escoltar les notícies a la ràdio o a la televisió. Però el que encara em sembla més greu és que el tsunami de despropòsits no s’aturi davant de la gravetat de la situació.
Catalunya està en crisi. I ho està, en primer lloc, perquè pateix els efectes de la crisi econòmica mundial com a tot arreu, però, també, perquè els vergonyosos i constants incompliments del govern espanyol per desencallar la qüestió del finançament agreugen d’una manera insostenible la situació que pateix la ciutadania catalana. La medecina que aplica el president espanyol contra aquesta malaltia ja ens l’han receptada massa vegades: endarreriments, falses promeses, una mica més de bon tarannà fins al punt que ens embafa i molta nació espanyola, acompanyats del canvi al Ministeri d’Economia —amb el consegüent canvi d’orientació en les polítiques impulsades per la qui ara n’és titular—, de la negació de les evidències de recessió que el comissari Joaquín Almunia no es cansa de repetir i de la convocatòria del debat dit de la nació en el moment de més feblesa del PSOE al Congrés dels Diputats. No crec que la fórmula magistral de la farmàcia Rodríguez Zapatero ens resolgui les greus deficiències i mancances que arrossega Catalunya. Més aviat al contrari: sembla un ungüent amb massa components de frivolitat, improvisació i temeritat.
Si parlem de la política catalana, l’escenari no és massa millor. Al costat de la crisi econòmica cal afegir-hi una crisi política i una crisi de valors. La lògica faria pensar que davant d’un moment tan crític, i mentre esperem la sentència del Tribunal Constitucional i un acord del finançament que no arriba, convindria arribar més sovint a poder aplicar el sentit real de la paraula unitat. Però això no és així, la fortalesa no és el comú denominador de totes les accions del govern d’entesa i l’oposició es frega les mans amb els contratemps que es produeixen entre els tres partits del govern, tal com farien totes les oposicions del món. De moment, doncs, no sabem res de les possibles respostes que els partits polítics catalans per fer front a l’embat governamental espanyol contra els interessos de Catalunya.
La unitat tampoc no és la paraula que defineix millor la vida interna dels partits polítics. Els uns i els altres tenen militants que no estan d’acord amb la direcció i això provoca que es creïn corrents interns crítics. De vegades, ja ho hem vist, fins i tot s’empeny la gent cap enfora i aquests amenacen amb la creació de nous partits. Els resultat és que com més va més augmenta el descrèdit de la política. La societat civil sovint també cau en aquesta mena de pràctiques. Com vostès saben, i una servidora també, massa vegades hi ha persones que s’entesten a posar per davant els seus interessos a l’interès general de construir uns moviments cívics forts. Qui se’n ressent, evidentment, és el país. La causa nacional. Quina llàstima!
Em fa l’efecte que tots plegats estem desorientats pels falsos debats que dominen en la política catalana. No hi ajuden tampoc els discursos improbables. Vull dir aquelles propostes impossibles que agreugen encara més la poca previsió que hom pot tenir de com serà de veritat el futur del nostre país. Ara bé, també podria ser que davant d’aquest panorama tinguéssim una oportunitat. Però a tot estirar durant el proper any i mig moltes coses canviaran. I és que després de tot els que ha passat i del que ens queda per veure, la política catalana canviarà i la relació entre Catalunya i Espanya, també, no serà mai més el mateix, siguin quins siguin els futurs governs a un lloc i a l’altre.
No anem bé, doncs, perquè per esbrinar el futur de Catalunya o bé ens comprem unes bones boles de vidre i ens dediquem a l’art de la futurologia esotèrica, o bé ens arremanguem i comencem a construir de veres la majoria social necessària per fer front a la crisi, la política i la de valors, que està ensorrant aquest poble. És el mínim compromís per no deprimir-se i per poder tenir el dret d’exigir responsabilitat als polítics professionals.
Article publicat al diari electrònic El Singular Digital, 07/05/09
Ara que tot just som a l'equador de la campanya de les eleccions europees, TV3 ha organitzat l'únic debat televisat entre tots els candidats. Mentre Jopep Cuní, moderador de la taula, demanava als participants que ho fessin divertit i dinàmic per poder incitar a la participació el dia 7 de juny, perquè aquest és un dels principals objectius dels mitjans de comunicació, ateses les pessimistes perspectives de participació que preveuen les enquestes, el debat fou una nova escenificació de la doble partida on es juguen aquestes eleccions. Un cop més, tal com hem vist altres vegades, els partits espanyols malden per menysprear el contrari amb la crítica a les seves polítiques a Espanya més que no pas per les seves accions a Brussel·les o a Estrasburg. Per contra, els partits catalans amb caps de llista propis s'esforcen per tombar la truita i posar Catalunya a l'escenari. És evident que no és el mateix defensar els interessos del nostre país des d'un partit català que fer-ho des de l'obediència dels carrers Ferraz o Gènova de Madrid. Vostès ja m'entenen, oi?
